Entrevistes

«Un poema no pot lluir ostentosament les seves característiques retòriques»

El Temps, Pere Antoni Pons 26/05/2016

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984) és poeta, historiador i dramaturg. El seu nou llibre de poemes es titula ‘Obagues i solanes’, ha estat publicat per El Gall Editor i es caracteritza per oferir una poesia de textures contundents, fonèticament i rítmicament variada, d’aires atemporals.

Em fa l’efecte que beu d’una tradició literària catalana no gaire tinguda en compte pels nous poetes: cita Puig i Ferreter, Verdaguer…

-Aquests autors hi són, però n’hi ha d’altres. Hi ha Foix, Brossa, Vinyoli, Blai Bonet… Tots tenen una idea molt compromesa de la poesia. Intenten que els seus poemes no tinguin cap vers sobrer. Sigui com sigui, crec que tinc un bagatge bastant heterogeni. Inclou tota la poesia que busca el joc però també els replecs de l’emoció i que es fa a través de la síntesi i de la consciència.

-La consciència formal, vol dir?

-Sí. Però sense oblidar que, quan un poema funciona millor, és quan menys es nota que ha estat molt treballat. Un poema no pot lluir ostentosament les seves característiques retòriques.

-La forma ha de ser utilitària?

-Ha d’estar al servei de la veu poètica. Els aspectes formals d’un poema són com un taller. Així com l’escultor té l’escarpra, la maça grossa i la petita, i tantes altres eines, el poeta té les eines del llenguatge.

-És un llibre breu, vint-i-un poemes.

-L’he escrit durant un procés molt dilatat en el temps, d’uns quatre o cinc anys. Tots els poemes han estat llegits, rellegits i corregits desenes de vegades. El llibre va arribar a tenir cinquanta poemes, però hi ha hagut un procés de depuració i ha quedat amb vint-i-un. Ha tingut diverses versions definitives que, a la fi, vaig acabar descartant.

-Hi ha poquíssimes referències a objectes, situacions o idees que permetin ubicar els poemes en l’estricta contemporaneïtat.

-No és deliberat. És cert que els poemes estan situats en un espai-temps indeterminat, però no em molesta. Si han sortit així és per alguna raó. Potser perquè buscava un espai d’indefinició, de magma inconcret. L’excessiva concreció no m’interessa, com a lector de poesia. Quan parlo d’excessiva concreció faig referència a un abús de l’ara i aquí.

-La musicalitat dels poemes és un punt esquerpa, rústega, cacofònicament eufònica. Com un revival modernista.

-L’etiqueta em sembla fantàstica, encara que segurament jo no l’hauria posada, per reduccionista. De totes maneres, m’agrada que la meva poesia s’associï a un revival modernista. Hi ha autors modernistes que m’interessen molt: Víctor Català, Santiago Rusiñol, Pous i Pagès, l’etapa inicial de Puig i Ferreter…

-Els poemes del llibre no declaren sentiments ni descriuen situacions ni exposen idees. Més aviat creen realitats verbals.

-Un tema del llibre és el dualisme. D’aquí ve el títol: Obagues i solanes. Volia tractar la qüestió de com els humans hem intentat crear binomis antagònics a partir dels quals estructurar el pensament. I explicar la fal·làcia que hi ha al darrere.

-Potser el poemari, sobretot en els seus aspectes formals, ha estat influït per la seva tasca com a historiador.

-Els quatre anys que vaig passar absorbit fent la tesi són els de la gestació d’aquest llibre. La tesi es titula El conflicte social en el teatre català en el tombant de segle. 1890-1909. Identitat de classe, moral social i debat polític. Vaig fer un corpus de més d’un centenar d’obres, que en molts casos no vaig poder localitzar, sobretot perquè moltes no s’havien editat mai i s’havien representat només una o dues vegades. Aquestes obres serveixen per fer la fotografia d’un estat de coses, d’una època molt moguda en què es produeixen la introducció d’Ibsen a Catalunya, el moment àlgid del Modernisme, moltes tensions greus dins l’estructura de l’Estat espanyol (unes tensions que van ser provocades per la caiguda de l’imperi colonial, per les primeres dificultats serioses del règim caciquista, pel terrorisme anarquista i la Setmana Tràgica…). Totes aquestes qüestions són presents al teatre, i tots els dramaturgs -sigui quina sigui la seva ideologia- intenten opinar, influir i fer política.

LA INFLUÈNCIA DEL IAMBE HA ARRIBAT INDIRECTAMENT FINS ALS NOSTRES DIES

El iambe grec arcaic és a l’origen de la poesia satírica. Un gènere d’invectiva, però també de comicitat i diversió en l’ambient de la festa, amb un afany de renovació que es transforma sovint en una exigència de justícia. Un gènere no exempt de risc, ja que és molt subtil la línia que separa la burla festiva de l’ofensa. El joc de paraules, la faula, la menció directa del sexe, del menjar i el vi, i altres elements molt diversos hi tenen cabuda. També el personatge mancat i pobre que, com a les rondalles, acaba per ésser el més enginyós. Una tradició que perdura i es desenvolupa en diferents línies: des de la comèdia d’Aristòfanes, la provocació dels cínics o la sàtira moralitzadora dels romans, a la novel·la picaresca, la glosa de picat o la cançó de protesta. El Gall Editor ha publicat per primera vegada al català una mostra de poesia iàmbica, inclòs en la col·lecció de poesia, Trucs i Baldufes. La traducció i coordinació de l’obra ha estat a càrrec de Maria Rosa Llabrés, llicenciada en Filologia Grega per la Universitat de Barcelona. Aquesta ha estat la primera col·laboració que Maria Rosa Llabrés ha fet amb El Gall Editor. A continuació, ens explica l’experiència i el contingut de l’obra.

 

– Maria Rosa, vostè s’ha encarregat de la introducció, traducció i notes de “El iambe grec”. Ens pot definir breument el concepte de iambe?

El iambe és un concepte mètric en ell mateix, que es plasma en poemes composts per una síl·laba breu i una llarga. A banda de la forma, també té un contingut especial que caracteritza aquest gènere literari, que és l’invectiva, la sàtira, la broma… És poesia popular, per tant, es creava dins un context de festes populars o religioses, essent temàtiques recurrents el menjar, el vi, el sexe… Va començar com una poesia pròpia del poble, que després es va estendre a les classes nobles per a convertir-se en una forma literària pròpiament dita.

 

– La publicació presenta una mostra d’aquest corrent literari, no és així?

M’he volgut centrar en uns límits cronològics. Per tant, el recull és una mostra d’aquesta poesia dels segles VII i VI abans de crist. Per això estem parlant del iambe grec arcaic, que està a l’origen de la sàtira. És a dir, es consideren els primers exemples d’una sàtira literària, la influència de la qual encara ara es pot trobar indirectament reflectida a la novel·la picaresca castellana, a revistes de caricatures… Indirectament ha deixat el seu llegat, fins i tot, algú l’ha comparada amb el ritme actual que té el rap.

 

Com es recupera aquesta poesia?

La transmissió de la poesia iàmbica és bastant fragmentada ja que va arribar un moment en què els poemes foren censurats, per estar en contra del poder, per esser massa grollers, agressius… Molts poemes no estaven escrits i van desaparèixer però després, a principis del segle XX, s’anaren redescobrint a través de papirs antics o estudis gramàtics que en citen versos. Així, s’han anat fent treballs de recerca i investigació, i encara ara, s’estan fent noves troballes. El que he procurat jo és que el lector s’endugui una idea general del què és la poesia iàmbica, tant de forma com de contingut.

 

– Què hi ha aportat vostè a la publicació?

M’agrada fer traduccions literals però el grec, el grec arcaic, i la poesia iàmbica en concret, presenten una llengua i cultura molt allunyada de la nostra, i hem hagut de fer un treball d’acostament i actualització pensant en el lector. Val a dir, que la major part dels poemes que apareixen a “El iambe grec” han estat publicats per primera vegada en català. Així doncs, per tal d’acostar el gènere al públic, he fet una introducció on s’explica el iambe com a gènere líric, els orígens, els personatges i la pervivència. Llavors, ve una mostra dels autors que conrearen el gènere. Però per a cada un d’ells, a més de mostrar els poemes pròpiament dits, se n’ha fet una introducció per apropar més al context social de cada autor.

 

– I vostè, com s’introdueix a l’estudi d’aquest gènere tan particular?

He de dir que és la primera vegada que coordin un llibre específic de literatura iàmbica. A mi m’agrada la poesia grega, la lírica antiga i sí que havia publicat altres reculls de poemes lírics que em van dur a l’estudi de l’elegia i el iambe com a gèneres propis. Sobre elegia hi ha bastanta cosa feta, en canvi, el iambe té un interès per ell mateix i unes característiques pròpies, uns personatges… És un gènere poètic pròpiament dit i es mereixia una publicació.

 

– La primera en català, feta per El Gall. Com valora el resultat de l’edició?

Valor molt positivament la tasca, ja que és molt important que s’aposti per aquestes publicacions. El resultat ha estat una edició molt acurada, un bon llibre fruit d’una bona feina. Estic molt satisfeta que la meva primera traducció de iambe grec hagi tengut aquest resultat.

“VIVIM  EN  UNA  SOCIETAT  ECLÈCTICA  QUE  BALLA  ENTRE DOS MONS”

 

Climent Picornell, és escriptor i geògraf. Professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears, de la qual fou vicerector, i on ha treballat diversos camps de la Geografia relacionats amb la seva didàctica, la cartografia, el turisme i els processos de canvi social que han incidit sobre l’illa, transformant la fesomia de Mallorca.

Interessat des de sempre en el periodisme i la literatura, ha estat director de la revista cultural El Mirall i col·laborador a diversos mitjans de ràdio, premsa escrita i televisió.Com escriptor compta amb nombroses publicacions, amb El Gall Editor, publicà al 2009 Apunts del Plade Mallorca, una obra que fluctua entre la poètica d’un món antic i un de nou que s’autodibuixa. Ara apareix Mallorca profunda? una reflexió literària, en forma de relats curts, que “intenten retratar aquest món dual, un adaptat als temps d’ara i un altre que, inevitablement, se’n va pel forat del rentador de la modernitat líquida”, com expressa el mateix autor.

 

 – Amb el títol del llibre, Mallorca profunda?, posa en qüestió una realitat. Quina?

El mateix concepte en sí de “Mallorca profunda”. Segons el meu parer, és un invent de la gent que precisament no hi viu a la Mallorca interior i no la coneix. Se’n refereixen així els que hi passen per damunt, els ciutadans, podríem dir. Però si un hi viu, pot observar que aquesta Mallorca ja ha passat fa estona i el concepte de globalització també s’ha instaurat a la Mallorca de l’interior. No obstant, ho he volgut deixar en un interrogant ja que la “Mallorca profunda” que ens ve al cap encara es pot trobar en paisatges i moments puntuals.

 

– Vostè és geògraf. La intenció del llibre és desvetllar l’interrogant?

Amb Mallorca profunda? he volgut recollir la dualitat paisatgística i humana que vivim a Mallorca, però de manera literària i sempre amb un toc d’humor, perquè si no riem, estam cuits! Per tant, no tenia un objectiu didàctic. Pràcticament, l’única peça teòrica del llibre és el pròleg, on sí que don xifres i dades exactes al lector per a que se situï. Però el que pretenc amb ell, amb el lector, és que gaudeixi llegint.

 

– Els quaranta relats de Mallorca profunda?, són ficticis. Així i tot, s’inspiren en l’observació directa de la realitat. No és així?

Efectivament, hi ha molta ficció. No obstant, tothom hi coneixerà algú reflectit al llibre, ja que els quaranta relats estan protagonitzats per estereotips dels veïns que conviuen amb nosaltres, aquells a qui podem veure i sentir en les tertúlies de bar. De fet, les mateixes converses de bar mostren com ha canviat la nostra realitat. D’aquells pagesos tradicionals que es relacionen amb el concepte de “Mallorca profunda” ja no se’n troben. En canvi, sí que hi ha rotllades de marroquins, dones sud-americanes tenint cura dels majors, anglesos i alemanys que han triat Mallorca per jubilar-se…

 

– Tot i que els relats de Mallorca profunda? estan escrits en clau d’humor, se’n desprèn també una mica de melancolia. És cert?

Tot canvi comporta avantatges i desavantatges per a la població. A Mallorca en concret, i a Balears en general, el principal motor generador de canvi ha estat el turisme, la qual cosa ha dut canvis als pobles d’interior de Mallorca. La pagesia com a activitat econòmica pròpiament dita representa en aquests moments un u per cent. En qualsevol cas, si no fos per aquesta gent que es dedica a la pagesia, a temps parcial, complet o per hobby, no en quedaria res del paisatge mallorquí, del qual el turisme n’és el primer beneficiat.

 

– Parla de tradició versus modernització?

El turisme ha estat un dels factors acceleradors de la modernització de les Balears, i això en un moment determinat va dur a una pèrdua de la identitat balear pròpiament dita. Curiosament, a partir d’aquí també van reviscolar col·lectius que vetllen per les tradicions i costums pròpies. Per tant, si ens trobam davant una dualitat respecte la manera de viure la realitat. Per una banda, aquella part de la societat que pensa que el progrés i turisme són bons de totes totes; els que pensen que conservar allò tradicional és prioritari, i enmig els que ho volen tot, però amb mesura… El resultat és que vivim a una societat eclèctica que balla entre dos mons. Per a mi, el fet que aquesta dualitat pugui conviure és el que resulta fascinant i atractiu.

 

– Quin va ser el procés que va seguir per a escriure Mallorca profunda??

Doncs he estat devers vuit anys. Durant molts anys vaig investigar la toponímia, els principals informadors de la qual són persones majors, que per a mi tenen un llenguatge fascinant. Sentir-los, junt amb l’estudi dels canvis socials per la meva condició de geògraf, la reflexiói les ganes d’escriure han donar lloc a la publicació. Entrevistant les persones majors, vaig començar a prendre notes que més tard vaig transformar en relats. Quan en vaig tenir quaranta, els vaig dur a l’Editorial El Gall, i a hores d’ara ja en podem veure el resultat.

 

– Aquesta és la segona obra que té publicada amb El Gall Editor.Quina opinió li mereix la tasca de l’editorial mallorquina?

Molt bona. A banda que la feina és impecable, és un segell consolidat al territori de parla catalana, i per a un autor aquest fet és important. Per altra banda, aviat començarem la promoció directa de la publicació amb les presentacions arreu de Mallorca. Per a mi, les presentacions són primordials, ja que és el moment en què reps un feedback per part del públic. A més, els llibres són com les tomàtigues, al cap i a la fi, s’han de vendre, i les presentacions són el millor màrqueting possible.

Llibre de la Marató 2015

EL LLIBRE DE LA MARATÓ, “DIABETIS I OBESITAT” ES PRESENTA A PALMA

 

L’editorial Mallorquina amb seu a Pollença, El Gall Editor ha participat enguany en l’edició del Llibre de La Marató, Diabetis i Obesitat, enguany dedicat a aquesta malaltia. Ho ha fet, de la mà de l’Associació d’Editorials en Llengua Catalana, Llegir en Català, (www.llegirencatalà.cat), de la que en forma part.

L’obra va ser presentada oficialment als mitjans de comunicació, el passat dijous 12 d’octubre i tot seguit s’inicià una roda de presentacions presencials a diverses llibreries del territori de parla catalana. La primera presentació a Mallorca, serà el pròxim dijous 19 de desembre a la Llibreria Abacus de Palma, situada al carrer Colom, 9.

Enguany, la Fundació La Marató de TV3 ha decidit dedicar la causa a la diabetis i obesitat, malalties que parteixen una de cada quatre persones, tot i que algunes d’elles no en siguin conscients.

En aquesta publicació, que han editat de manera conjunta tots els segells que integren Llegir en Català, han participat un total de 21 autors, entre escriptors i il·lustradors. Tots ells han cedit desinteressadament els seus relats i dibuixos originals per contribuir a la recaptació de fons per a la investigació científica de les malalties que protagonitzen la Marató d’enguany.

Pel que fa al llibre, enguany és el vuitè any que el Llibre de la Marató se suma al gran projecte solidari que és La Marató de TV3. Es tracta d’un recull de narracions i dibuixos de destacats escriptors i il·lustradors que vol contribuir a difondre el coneixement social de la diabetis i l’obesitat.

El fet que enguany hagi estat editat per Llegir en Català, ha fet que tot el sector editorial català s’hagi implicat en la publicació: autors de ficció i de no ficció, il·lustradors, editors, agents literaris, impressors, distribuïdors, llibreters i bibliotecaris… Tot això per fer possible una obra que fomenta la lectura i consciencia sobre els riscos de la diabetis i l’obesitat, a través de relats i imatges que descriuen la vida dels afectats per la diabetis i l’obesitat, a vegades des de la tristor, la tendresa; altres amb un pessic d’humor o ironia… Sempre amb la intenció de fer arribar al públic general, la situació dels que afronten aquests greus trastorns de la salut. Relats i imatges, paraules i traços que tal vegada no curen, però ajuden a trobar dreceres en el sinuós camí de les solucions.

 

Foto arx. El llibre de La Marató d’enguany, “Diabetis i Obesitat” ha estat editat per Llegir en Català, associació de la qual El Gall Editor en forma part. Es vendrà a les llibreries habituals per un preu de 10 euros, que es destinaran a la investigació d’aquestes malalties.

EL  GALL  CONTRIBUEIX  A  CELEBRAR  EL  DIA  MUNDIAL  DE LES LLIBRERIES

El Gall Editor contribuirà aquest pròxim divendres 13 de novembre a celebrar el Dia Mundial de les Llibreries. Ho farà amb una presentació del llibre Art de Conró a la llibreria ABACUS de Palma, un acte que tendrà lloc a les 19.30 h.

El Dia Mundial de les Llibreries se celebrarà a l’Estat Espanyol per cinquè any consecutiu. Es tracta d’una festa organitzada per la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters, CEGAL, amb la que es vol recordar que un llibre és sempre un excel·lent adquisició i que el millor lloc per adquirir-lo són les llibreries.

Perquè no hi ha dues llibreries iguals, i com que cada una és única, igual com ho són els llibres, a través d’aquesta diada es convida a visitar les llibreries. Per això, moltes d’elles organitzaran activitats complementàries i allargaran el seu horari comercial, com és el cas de la llibreria ABACUS de Palma, que acollirà la presentació de “Art de Conró. Mallorca, 1747”, de Montserrat Fontanet.

La publicació és un tractat d’agricultura mallorquina d’un interessant valor antropològic i cultural importantíssim, que aplega un conjunt de consells pràctics sobre aspectes relacionats amb l’agricultura, pel que fa tant a la valuosa informació sobre la tècnica agrícola com a l’explotació de les hisendes mallorquines del segle XVIII. El text de Fontanet es completa amb un bon grapat d’articles sobre la seva vida i obra, signats per diversos autors. Tot plegat, ha estat coordinat per Andreu Ramis i Antoni Ginard. Per altra banda, cal dir que Art de conró és un dels pocs tractats d’agricultura escrit en català, en un to planer i amb inclusió d’alguns trets dialectals. L’any 2002, El Gall Editor va publicar per primer pic Art de conró. Poc després de la seva publicació, el títol s’exhaurí. Ara, amb l’objectiu d’analitzar i difondre la figura de Montserrat Fontanet Llebrés -autor dels textos-, l’editorial independent en català amb seu a Pollença l’ha reeditat.

EL GALL EDITOR PRESENT A FRANKFURT

Des d’avui i fins al pròxim diumenge 18 d’octubre, les novetats de El Gall Editor es poden trobar a la Fira del llibre de Frankfurt, on hi serà present junt amb la resta d’editorials que formen part de l’Associació d’Editorials Independents en Llengua Catalana, Llegir en Català (LEC).

LEC agrupa deu editorials independents que representen tot el territori de parla catalana: València, Catalunya i les illes Balears. L’editorial mallorquina amb seu a Pollença aprofita aquest esdeveniment literari per presentar internacionalment la col·lecció de dietaris de Blai Bonet en dos volums que suposen el grup complet de l’obra dietarística de Blai Bonet.

En primer lloc, El Gall publicà els dietaris “Els Ulls i La Mirada”. Poc després, un segon volum sota el títol “Diaris”, que compendia, “La motivació i el film”, “Pere Pau” i “La vida i els meus instants”. Els dos volums s’inclouen dins la col·lecció de Narrativa El Cabàs, de El Gall Editor i han tengut una gran acollida, tant per part dels lectors com de la crítica especialitzada.

I és que LEC contribueix a que les petites editorials que publiquen en català fessin arribar ibar els seus llibres a un públic més ampli, alhora que augmenten la seva la seva presència a les llibreries del territori català, als catàlegs bibliotecaris a esdeveniments com la Fira de Frankfurt que té lloc aquests dies.

En aquest sentit, cal dir que la Fira del Llibre de Frankfurt és la fira comercial de llibres més gran del món, És una trobada molt important per tot el sector editorial i literari internacional per presentar-hi novetats i negociar-hi contractes, llicències o drets de publicació. El públic general en té accés dos dies, els altres tres estan reservats pel públic professional relacionat amb el món dels llibres, com ara autors, editors, llibreters, acadèmics, il·lustradors, periodistes o traductors.

El catàleg complet que LEC presenta a Frankfurt es pot consultar http://issuu.com/llegirencatala/docs/cataleg_fr_2015_af.

EL GALL PUBLICA LES MEMÒRIES DE GUILLEM COLOM I FERRÀ, “ENTRE EL CALIU I LA CENDRA”

El Gall Editor compta, des d’aquest mes de setembre, amb una novetat dins la col·lecció de narrativa en català, El Cabàs. Es tracta de les memòries de Guillem Colom i Ferrà, “Entre el caliu i la cendra”, un llibre-document amb evidents mèrits literaris que ens porten pels caminals de l’ànima d’un poeta en tota l’extensió de la paraula.

entre el caliu i la cendra

Guillem Colom i Ferrà (Sóller, 1890-Palma, 1979). Entre 1912 i 1917 residí a Barcelona per estudiar-hi la carrera de Filosofia i Lletres. Fou col·laborador habitual de la revista La Nostra Terra i d’alguns periòdics i revistes de l’època. L’any 1937 va fundar a Sóller el col·legi de segona ensenyança, sota el patrocini de l’Ajuntament, i n’ocupà la direcció des de 1953 fins 1962. L’any 1962 es doctorà en Filosofia i Lletres a la Universitat de València amb una tesi sobre Ramon Llull. Destacat poeta va publicar, entre d’altres, els següents llibres de poesia: Iuvenília (1918), Àguiles (1920), L’amor de les tres taronges i altres poemes (1925), De l’alba al migdia (1929), Cançons de la terra (1947), Ofrena mística (1949), El Comte Mal (1950), Terra endins (1950), Pedrís al sol (1956), La terra al cor (1957) i Primavera d’hivern (1969). En la seva dedicació al teatre va publicar Nit de Nadal (1932), Antígona (1935), Cecília de Solanda (1945), Jaume IV (1947) i Marta (1935). D’entre les seves traduccions al català cal destacar les d’Horaci, Estaci, Mistral, Aubanel, Camões, Merton i Longfellow.

Amb un estil elegant i acadèmic, obert i discret, ric en matisos i mancat de tot snobisme, el poeta solleric Guillem Colom i Ferrà, enllestia fa ara quasi una quarantena d’anys, el llibre de les seves memòries. Ho feia amb l’entusiasme de qui completa amb la relació de les seves experiències vitals la llarga trajectòria d’una obra poètica, diversa i d’una alta qualitat. Entre el caliu i la cendra, és a dir, entre el foc jovenívol, físicament i psicològicament intens, allà on l’empenta agosarada substitueix la manca de riquesa vivencials, i com a contrapartida, la cendra tardoral, el foc colgat, on s’hi amuntega la saviesa dels anys, ens fa pensar que Colom no hagués pogut trobar un millor títol per a tot allò que narra amb tanta cura o descriu, a través del filtre de les dècades, amb extraordinari encert, visions d’estètica mirada i records, que per entranyables, un no sap si han sortit de l’intimisme coral o del bagul de la memòria que és el nostre cervell.

 

 

 

“L’ESCRIPTURA  ÉS LA NECESSITAT”

Carles Domènec es dedica des de l’any 2001 a la fotografia i el periodisme. Exerceix de corresponsal, com a fotògraf i redactor, per al diari Ultima Hora de Palma de Mallorca a Barcelona i ha col·laborat com a fotoperiodista per a diversos mitjans i per a múltiples institucions i empreses. Ha viscut a París, des d’on col·laborà amb La Vanguardia com a fotògraf i a Rabat, treballant per l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional. Actualment viu a Barcelona, amb múltiples intermitències europees. Amb El Gall Editor ha publicat Quadern de Bitàcola, una obra que recull les peripècies del fotògraf mallorquí Pep Bonet.

 

  • Qui és Pep Bonet? Pep Bonet és un fotoperiodista especialitzat en l’assaig fotogràfic i els reportatges a llarg termini. Ha fotografiat temes d’alt contingut social i la banda Metallica. Bonet ha guanyat premis internacionals com el World Press Photo i és un dels fundadors de la prestigiosa agència Noor. Participa en produccions cinematogràfiques com a director de fotografia i és autor de curtmetratges.
  • I qui és Carles Domènec? Jo, Carles Domènec, sóc un fotoperiodista especialitzat en l’àmbit de la cultura. Col·labora des de Barcelona, com a corresponsal, del diari Última Hora i amb diversos mitjans periodístics. També faig feina per a empreses i institucions en la creació de continguts fotogràfics, multimèdia i textos. Amb el periodista i escriptor Sebastià Bennasar he creat el projecte Bearn, que conté les revistes digitals RevistaBearn.com i Bearnblack.com i comprèn diversos projectes al voltant del món de la cultura. 
  • Quina relació teniu i d’on ve? A l’inici de la seva carrera, Bonet vivia a Amsterdam. Un dia vaig decidir visitar-lo i entrevistar-lo a Holanda. L’entrevista fou el preàmbul de futures converses i encontres. Pep Bonet és un personatge destacat del panorama contemporani cultural de Mallorca. És un fotògraf amb èxits internacionals amb un estil molt personal i jo sóc un periodista especialitzat en cultura. Per tant, vaig trobar adient fer un treball sobre ell i la seva feina.
  • Què me’n dius del teu… Periodista, professor, fotògraf… quina faceta professional t’estira més? O està tot lligat? Sí, sóc dels que relacionen cadascuna de les disciplines que exerceixen. El més important és el coneixement i on em sento amb una major seguretat és a la fotografia. El periodisme és una derivació de la curiositat. La docència són oportunitats que sorgeixen. L’escriptura és la necessitat. Sigui com sigui, sempre acabo al principi, que és la fotografia i la voluntat de viure els esdeveniments en primera persona.
  • De fet… aquestes professions s’han posat en pràctica per escriure Quadern de Bitàcola. Ens expliques com va ser el procés? El primer impuls prové de detectar que Pep Bonet és un fotògraf amb un estil molt clar i una forta narrativa visual. Les primeres converses coincideixen amb alguns dels seus primeres internacionals. Ja n’havia guanyat algun però l’escriptura del llibre coincideix amb els primers World Press Photo de l’autor. Jo no l’he seguit als seus viatges africans però l’he entrevistat als llocs esmentats. Per això, a través del llibre el lector també pot conèixer altres realitats fotogràfiques. Així mateix, el llibre esmenta els treballs i el mètode del fotògraf als ambients habituals de Pep Bonet, com per exemple els seus viatges africans.
  • Com comença la teva relació amb El Gall? Primer com a lector i, en segon lloc, a partir del contacte amb el seu director Gracià Sànchez que me facilità el periodista i escriptor Sebastià Bennasar. En Sebastià fou la persona que m’engrescà a dur a terme el projecte de Quadern de bitàcola.
  • Què n’opines de l’editorial i les seves col·leccions? En destacaria dos aspectes. En primer lloc, la cordialitat, la generositat i la humanitat de les persones que hi treballen. A nivell literari, són aquestes editorials les que solen conèixer la lletra petita dels autors vinculats a la terra que trepitgen. Parlem de Pollença i, per extensió de Mallorca, terres plenes d’escriptors. Ha de ser difícil mantenir una editorial però El Gall és un espai fonamental, que acaba de publicar dos exemples d’aquesta tasca, com són els Diaris de Blai Bonet o el cicle narratiu d’Almandaia de Vidal Ferrando. Quan mir el catàleg de El Gall i el primer que hi puc intuir és una certa delicadesa i amor per la feina d’editar.

Ma. Magdalena Tortella

“TOT  ESCRIPTOR  VOL  ESCRIURE  LA  SEVA VERTADERA NOVEL·LA”

Joana Serra de Gayeta (Pollença, 1950). Professora de Llengua castellana a la Universitat de les Illes Balears (UIB) durant molts anys; ara ja jubilada. Des de molt jove es dedicà a la literatura, encara que la seva producció és curta. Ha publicat: Taules de marbre, Premi Ciutat de Manacor de novel·la (1974); Nosaltres esperàvem Mr. Marshall, Premi Andreu Ballester, (1975) i el llibre per infants La bruixa Lonieta. També ha publicat diversos llibres per a l’aprenentatge de la Llengua Catalana. Amb El Gall, ha publicat la novel·la, “Memòria de vida” (2004). Des de la seva jubilació escriu al seu blog que es diu “Moments” i es dedica a la seva família.

Com i perquè comença a escriure? Ui, vaig començar molt joveneta. Devia tenir 15 o 16 anys i ja escrivia. La veritat és que ni sé el com ni el per què. M’agradava. I m’agrada, encara.

– És professora de castellà, però sempre ha escrit en català. S’hi expressa millor? Simplement, el català és la meva llengua. No sabria escriure en una altra ni mai no m’ho he plantejat. Sí, som professora de castellà: el curs després del meu va esser el primer que es va poder fer Filologia Catalana. Però sé distingir molt bé la professió de la meva vida. He ensenyat castellà de la millor manera que he sabut i estic molt satisfeta de la meva trajectòria professional. He estat fidel al meu poble i la meva gent també de la millor manera que he sabut i també n’estic satisfeta.

La seva producció literària és breu, però mereixedora de diversos premis. Què n’opina d’aquests? Guanyar o no guanyar un premi literari és tenir-ne la sort o no. Res més.

Amb El Gall, té publicada una novel·la, “Memòria de vida”. Ens explica breument que va suposar per vostè escriure aquesta novel·la? Per jo és molt important “Memòria de vida” perquè, pens que és l’autèntica novel·la que tot escriptor voldria escriure.

Ens pot fer cinc cèntims de I l’argument? L’argument va anar sortint rodat. Si tens la idea, tot és començar a desenvolupar-la. Com sempre, a qualsevol obra literària, hi ha part de biografia i de veritat i part d’elucubracions literàries: aconseguir la mescla bona de totes dues crec que és el que fa que sigui una bona novel·la. I ja sé que això no som jo qui ho hauria de dir, però…

– Quina opinió li mereix la tasca de El Gall Editor, i en concret, la col·lecció de narrativa El Cabàs? Pens que és importantíssima dins el nostre món editorial i la feina que fan amb el Cabàs és impagable. Ha d’esser, quasi, una col·lecció de capçalera.

Després de “Memòria de vida”, ha escrit res més? Sí. Vaig escriure una novel·la curta, “Una anul·lació total” que, per motius personalíssims, no publicaré mai. I he anat escrivint al meu bloc: Moments.

Respecte al procés literari… Com s’inspira? Quina metodologia segueix? Mai no he seguit cap metodologia i no crec en la inspiració.

Per acabar, què li agrada d’escriure? Tot. Quan vaig començar el que m’agradava era tot allò que envoltava el món literari dels escriptors. Després ja me va agradar l’escriure per escriure i això és el que em segueix agradant per damunt de tot.

 

Cicle d'Almandaia, d'Antoni Vidal Ferrando.

CICLE D’ALMANDAIA , NOVETAT EDITORIAL DEL GALL, RECULL LES TRES NOVEL·LES D’ANTONI VIDAL FERRANDO EN UN SOL VOLUM

El Gall Editor compta amb un nou títol dins la col·lecció de narrativa en llengua catalana, El Cabàs. Es tracta de Cicle d’Almandaia, un volum que recull les tres novel·les –per primera vegada reunides- d’Antoni Vidal Ferrando, sens dubte, un dels escriptors més prestigiosos de les lletres catalanes.

A les tres novel·les – Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels Dòlmens– reunides sota el nom de Cicle d’Almandaia– descobrim com els homes no estem fets de somnis, sinó de memòria. Superant la consistència onírica tan celebrada des dels temps de Shakespeare, arribem al triomf de la memòria, sense la qual cada dia despertaríem dins d’un univers tèrbol i borrós. “Els records són íntims, volàtils, destructibles. La memòria és impersonal, irrepetible, coneixement”, diu Antoni Vidal Ferrando a Les llunes i els calàpets. És així com s’estableix la frontera entre els records i la memòria i és així com l’any 1994 l’escriptor enceta la seva primera obra en prosa que, amb La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens, no deixa de ser una reflexió sobre la memòria com a forma d’identitat i de valentia.

A aquestes tres novel·les es perd la frontera entre l’individu i la comunitat, perquè cada individu es pot definir com a tal a través del poble al que pertany, a través de la geografia que el sustenta talment els ossos amb el cos. Mai no es renuncia a penetrar dins la sang i el cor dels personatges, perquè, com reivindica l’autor mateix, contar històries i provar de davallar fins als abismes de l’ànima humana són dos dels grans reptes de la literatura de tots els temps.

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) és poeta i narrador. A partir d’uns plantejaments arrelats en la seva identitat illenca ha anat construint un discurs sobre l’ésser humà contemporani. La crítica catalana ha parlat amb freqüència de l’alta qualitat literària d’aquest discurs.

Antoni Vidal Ferrando és autor de deu llibres de poemes que han despertat un gran interès entre la crítica. De la seva poesia cal destacar  Allà on crema l’herba (2008), un recull complet de la poesia de l’autor, que ha guanyat els premis Ausiàs March, Ciutat de Palma, Jocs Florals de Barcelona i Josep M. Llompart-Cavall Verd de la Crítica, entre altres, i té obra traduïda al gallec, al francès, a l’italià, al romanès, al rus, al neerlandès, a l’alemany, al hindi, a l’anglès i al castellà.

Com a narrador, Antoni Vidal Ferrando, ha publicat tres novel·les, que són una mena de crònica irreverent i sentimental de la Mallorca del segle xx, escrita en una prosa rica i elegant: Les llunes i els calàpets (1994), La mà del jardiner (1994), premi Sant Joan, 1999, i L’illa dels dòlmens (2007), Premi de la crítica Serra d’Or, 2008. Les tres novel·les han estat traduïdes al castellà, i la primera també s’ha traduït a l’alemany.

Amb el dietari Amors i laberints (2010), Vidal Ferrando va guanyar el Premi Faula MMX de la crítica. El 2013 va aparèixer el seu llibre de relats Els miralls negres, elogiat en nombroses ressenyes.