Mes: Mai de 2016

«Un poema no pot lluir ostentosament les seves característiques retòriques»

El Temps, Pere Antoni Pons 26/05/2016

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984) és poeta, historiador i dramaturg. El seu nou llibre de poemes es titula ‘Obagues i solanes’, ha estat publicat per El Gall Editor i es caracteritza per oferir una poesia de textures contundents, fonèticament i rítmicament variada, d’aires atemporals.

Em fa l’efecte que beu d’una tradició literària catalana no gaire tinguda en compte pels nous poetes: cita Puig i Ferreter, Verdaguer…

-Aquests autors hi són, però n’hi ha d’altres. Hi ha Foix, Brossa, Vinyoli, Blai Bonet… Tots tenen una idea molt compromesa de la poesia. Intenten que els seus poemes no tinguin cap vers sobrer. Sigui com sigui, crec que tinc un bagatge bastant heterogeni. Inclou tota la poesia que busca el joc però també els replecs de l’emoció i que es fa a través de la síntesi i de la consciència.

-La consciència formal, vol dir?

-Sí. Però sense oblidar que, quan un poema funciona millor, és quan menys es nota que ha estat molt treballat. Un poema no pot lluir ostentosament les seves característiques retòriques.

-La forma ha de ser utilitària?

-Ha d’estar al servei de la veu poètica. Els aspectes formals d’un poema són com un taller. Així com l’escultor té l’escarpra, la maça grossa i la petita, i tantes altres eines, el poeta té les eines del llenguatge.

-És un llibre breu, vint-i-un poemes.

-L’he escrit durant un procés molt dilatat en el temps, d’uns quatre o cinc anys. Tots els poemes han estat llegits, rellegits i corregits desenes de vegades. El llibre va arribar a tenir cinquanta poemes, però hi ha hagut un procés de depuració i ha quedat amb vint-i-un. Ha tingut diverses versions definitives que, a la fi, vaig acabar descartant.

-Hi ha poquíssimes referències a objectes, situacions o idees que permetin ubicar els poemes en l’estricta contemporaneïtat.

-No és deliberat. És cert que els poemes estan situats en un espai-temps indeterminat, però no em molesta. Si han sortit així és per alguna raó. Potser perquè buscava un espai d’indefinició, de magma inconcret. L’excessiva concreció no m’interessa, com a lector de poesia. Quan parlo d’excessiva concreció faig referència a un abús de l’ara i aquí.

-La musicalitat dels poemes és un punt esquerpa, rústega, cacofònicament eufònica. Com un revival modernista.

-L’etiqueta em sembla fantàstica, encara que segurament jo no l’hauria posada, per reduccionista. De totes maneres, m’agrada que la meva poesia s’associï a un revival modernista. Hi ha autors modernistes que m’interessen molt: Víctor Català, Santiago Rusiñol, Pous i Pagès, l’etapa inicial de Puig i Ferreter…

-Els poemes del llibre no declaren sentiments ni descriuen situacions ni exposen idees. Més aviat creen realitats verbals.

-Un tema del llibre és el dualisme. D’aquí ve el títol: Obagues i solanes. Volia tractar la qüestió de com els humans hem intentat crear binomis antagònics a partir dels quals estructurar el pensament. I explicar la fal·làcia que hi ha al darrere.

-Potser el poemari, sobretot en els seus aspectes formals, ha estat influït per la seva tasca com a historiador.

-Els quatre anys que vaig passar absorbit fent la tesi són els de la gestació d’aquest llibre. La tesi es titula El conflicte social en el teatre català en el tombant de segle. 1890-1909. Identitat de classe, moral social i debat polític. Vaig fer un corpus de més d’un centenar d’obres, que en molts casos no vaig poder localitzar, sobretot perquè moltes no s’havien editat mai i s’havien representat només una o dues vegades. Aquestes obres serveixen per fer la fotografia d’un estat de coses, d’una època molt moguda en què es produeixen la introducció d’Ibsen a Catalunya, el moment àlgid del Modernisme, moltes tensions greus dins l’estructura de l’Estat espanyol (unes tensions que van ser provocades per la caiguda de l’imperi colonial, per les primeres dificultats serioses del règim caciquista, pel terrorisme anarquista i la Setmana Tràgica…). Totes aquestes qüestions són presents al teatre, i tots els dramaturgs -sigui quina sigui la seva ideologia- intenten opinar, influir i fer política.