Ressenya-entrevista «Jo tenia deu oliveres»

Molt interessant ressenya-entrevista a Josep Masanés per Thaïs Fadrique. Jo tenia deu oliveres segueix captivant l’atenció dels lectors i la crítica.

Anuncis

Ressenya d'”Aigua d’alta mar”

Temps després de la seva publicació, el llibre Aigua d’alta mar de Xisca Homar, segueix generant lectures atentes i acurades. La darrera, que volem compartir amb tots vosaltres, és la signada per Joan Cuscó i Clarasó a les pàgines del setmanari El 3 de vuit.

Nova ressenya de “Jo tenia deu oliveres”

Ens plau compartir amb tots vosaltres una nova ressenya, signada per Nuria Sanchez Vicente, de Jo tenia deu oliveres, de Josep Masanés (Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018).

https://lapetitallibreria.blogspot.com/2018/10/jo-tenia-deu-oliveres.html?spref=fb&fbclid=IwAR3nWNx_OF3GZIR7EyZoUPV-ndDrcL4iuJtDs6XyHb9SWRrBe5pommehovY

La legítima excusa de la filosofia

Aigua d’alta mar de Xisca Homar és un llibre filosòfic ple de sorpreses salobres i reflexions esmolades. Un acte lliure del pensament que reivindica l’esperit crític de la Il·lustració.

https://dbalears.cat/opinio/2018/08/15/318491/legitima-excusa-filosofia.html

Ressenya de “La nuesa del silenci”

Ressenya de Pere Martí i Bertran publicada a la Revista de Catalunya.

Escriure i viure

Miquel Rayó (Palma, 1952), un dels noms més reconeguts de a LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) catalana, ens va sorprendre gratament, encara no fa un any, amb un llibre per a adults de vint-i-quatre poemes breus i de forta influència oriental, centrats en la natura, una de les seves passions: Llibre de minúcies (Rata Cultura Expandida Editorial, Palma, 2017). Ara ho ha tornat a fer, de sorprendre’ns, amb un nou llibre, també per a adults i en aquest cas de poemes en prosa, centrat en una altra de les seves passions: l’escriptura. Es tracta de cent vint-i-dues proses poètiques breus (en trobem una de quinze línies, dues d’onze i tres d’una sola línia, mentre la resta es mouen entre les deu i les dues), numerades amb xifres romanes, i escrites en un període relativament breu de temps, entre el febrer i l’agost del 2016 (p. 55), a diferència del volum anterior, format per poemes escrits al llarg de deu anys (2003-2013). Sembla que amb aquest segon volum poètic Miquel Rayó entra de ple, i amb força val a dir-ho, en una nova etapa creativa, com apunta molt encertadament al pròleg el mestre, poeta i historiador Antoni Vidal Ferrando: “(…) a La nuesa del silenci, juntament amb el Miquel Rayó d’abans –rigor, riquesa lèxica, natura, compassió, halo poètic− hi trobam un Miquel Rayó més temerari, més despentinat, més irreverent, més disposat a prescindir de la feixuga càrrega dels gèneres i de les normatives. Hi trobam un creador més madur, més savi i, doncs, paradoxalment, més conscient de la seva fragilitat i de la seva indefensió.” (p. 9)

Des del primer poema en prosa (I, p. 13), Miquel Rayó deixa ben clar el que serà el tema central del poemari: l’escriptura, una necessitat per al poeta (“Necessito versos que vulguin ser escrits.”, XXXIII, p. 26), un verí (“No hi ha protecció contra el verí de l’escriptura”, III,, p. 13), una lluita diària amb el full en blanc, com ens deixa ben clar en diversos poemes: “El full és aquí, i l’escriptura no arriba.” (LXV, p. 37). I l’escriptura, naturalment, té una matèria primera imprescindible, bàsica, la paraula: “Quantes paraules cal que escrigui perquè una –només una− pugui compensar la meva vida?” (XXXIX, p. 28). La paraula, que és creadora, tot i que de vegades, potser hauríem de dir massa sovint, és buida, sobrera (CVIII, p. 51). Per això el procés de l’escriptura és sempre dificultós: “És inqüestionable: cada paraula escita és l’insòlit producte de l’atzar o d’un miracle.” (LXIX, p. 38) ; o “Em paralitza la voluntat de rigor, el consell del mestre, la lectura alenada i en veu alta d’aquests textos. Hi percebo l’artrosi i la recança, impotències d’escriptor.” (XCIV, p. 46); o encara “Cerco paraules que he perdut, abans, en qualque entreforc impensat. Cerco paraules que m’ajudin a cercar.” (LXXII, p. 39). I quines són aquestes paraules que cerca amb tanta passió? Quina és la poètica del poeta? Hi trobem referències sovintejades, poemes sencers: “La meva poètica –aquesta− és d’ignoràncies i rosasses. (…) La meva literatura és –si és− de mancances, de dir poc i de callar quan correspongui. Segurament, ara mateix, abans que no s’apagui lla flama de l’espelma.” (XLIV, p. 30). Una poètica basada en la quotidianitat, en les coses senzilles, aparentment insignificants, que passen desapercebudes a la majoria dels mortals, una poètica molt en la línia del llibre anterior i, doncs, de la poesia oriental: “Escriure després d’un llarg i fosc silenci i creure que les paraules descriuran les pues de la pell de l’eriçó o les paparres en la llana oliosa d’una ovella. Escriure i confiar.” (LXIII, p. 36); “Estimo el silenci dels cims o el murmuri ancestral de les alzines quan paren amb l’oratge. Estimo estimar aquestes coses.” (LXXIV, p. 40); “Escriure un haiku per a la solitud i un altre per a la cuca de llum. N’escriuria un per a la lluna roja d’agost i un altre per al silenci que dura en l’interval de dos siulos de mussol..” (LXXXIX, p. 44); etc. etc. etc. Fins aquí el tema central del poemari, tot i que el podríem complementar amb molts altres aspectes: les metàfores de l’escriptura del poeta (poemes II, IX, XXVII, LVIII…); la importància de a fantasia i dels somnis, fins i tot dels malsons, en la creació poètica (poemes X, XII, XX…); el pes del pas de temps en el procés d’escriptura (poemes XXI, CXII, CXXI…); la ironia que permet un cert distanciament i, doncs, escriure malgrat saber la gairebé impossibilitat de durada, i ja no cal dir d’eternitat, de qualsevol text (poemes VI, XXXV, CXVII…).

Arribats en aquest punt més d’un lector es deu haver preguntat pel mot silenci que ens ha aparegut en diverses citacions i que senyoreja al títol. Jo diria que esdevé el leitmotiv de tot el llibre, perquè hi és omnipresent, com una reivindicació del poeta, que el vol de company i alhora vol que ens acompanyi. Gosaria dir que és present a més de la meitat dels poemes, tot i que no m’he entretingut a comptar aquells en què apareix. Ara bé, n’hi ha un en què esdevé el protagonista indiscutible, alhora que sintetitza el procés de creació del poeta, amb el toc d’ironia pertinent: “Entre mot i mot hi ha la infinita distància del silenci. Entre silenci i silenci hi ha la brevetat del mot. És el silenci el que fa possible el so. Preferim-lo, doncs. Callem d’una vegada.” (XXXVII, p. 17) I acabo, no sense fer una referència breu al subtítol: “Textos per a una ètica-estètica”. Tot i que hi ha alguns poemes de denúncia, de reflexió (per exemple el XIII, el CII o el CXX), jo diria que el conjunt és més d’estètica, que no pas d’ètica. Només és una opinió, potser fruit d’una lectura massa ràpida. Llegiu-los, val la pena, i em podreu contradir o donar la raó.

«Un poema no pot lluir ostentosament les seves característiques retòriques»

El Temps, Pere Antoni Pons 26/05/2016

SAMSUNG CAMERA PICTURES

Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984) és poeta, historiador i dramaturg. El seu nou llibre de poemes es titula ‘Obagues i solanes’, ha estat publicat per El Gall Editor i es caracteritza per oferir una poesia de textures contundents, fonèticament i rítmicament variada, d’aires atemporals.

Em fa l’efecte que beu d’una tradició literària catalana no gaire tinguda en compte pels nous poetes: cita Puig i Ferreter, Verdaguer…

-Aquests autors hi són, però n’hi ha d’altres. Hi ha Foix, Brossa, Vinyoli, Blai Bonet… Tots tenen una idea molt compromesa de la poesia. Intenten que els seus poemes no tinguin cap vers sobrer. Sigui com sigui, crec que tinc un bagatge bastant heterogeni. Inclou tota la poesia que busca el joc però també els replecs de l’emoció i que es fa a través de la síntesi i de la consciència.

-La consciència formal, vol dir?

-Sí. Però sense oblidar que, quan un poema funciona millor, és quan menys es nota que ha estat molt treballat. Un poema no pot lluir ostentosament les seves característiques retòriques.

-La forma ha de ser utilitària?

-Ha d’estar al servei de la veu poètica. Els aspectes formals d’un poema són com un taller. Així com l’escultor té l’escarpra, la maça grossa i la petita, i tantes altres eines, el poeta té les eines del llenguatge.

-És un llibre breu, vint-i-un poemes.

-L’he escrit durant un procés molt dilatat en el temps, d’uns quatre o cinc anys. Tots els poemes han estat llegits, rellegits i corregits desenes de vegades. El llibre va arribar a tenir cinquanta poemes, però hi ha hagut un procés de depuració i ha quedat amb vint-i-un. Ha tingut diverses versions definitives que, a la fi, vaig acabar descartant.

-Hi ha poquíssimes referències a objectes, situacions o idees que permetin ubicar els poemes en l’estricta contemporaneïtat.

-No és deliberat. És cert que els poemes estan situats en un espai-temps indeterminat, però no em molesta. Si han sortit així és per alguna raó. Potser perquè buscava un espai d’indefinició, de magma inconcret. L’excessiva concreció no m’interessa, com a lector de poesia. Quan parlo d’excessiva concreció faig referència a un abús de l’ara i aquí.

-La musicalitat dels poemes és un punt esquerpa, rústega, cacofònicament eufònica. Com un revival modernista.

-L’etiqueta em sembla fantàstica, encara que segurament jo no l’hauria posada, per reduccionista. De totes maneres, m’agrada que la meva poesia s’associï a un revival modernista. Hi ha autors modernistes que m’interessen molt: Víctor Català, Santiago Rusiñol, Pous i Pagès, l’etapa inicial de Puig i Ferreter…

-Els poemes del llibre no declaren sentiments ni descriuen situacions ni exposen idees. Més aviat creen realitats verbals.

-Un tema del llibre és el dualisme. D’aquí ve el títol: Obagues i solanes. Volia tractar la qüestió de com els humans hem intentat crear binomis antagònics a partir dels quals estructurar el pensament. I explicar la fal·làcia que hi ha al darrere.

-Potser el poemari, sobretot en els seus aspectes formals, ha estat influït per la seva tasca com a historiador.

-Els quatre anys que vaig passar absorbit fent la tesi són els de la gestació d’aquest llibre. La tesi es titula El conflicte social en el teatre català en el tombant de segle. 1890-1909. Identitat de classe, moral social i debat polític. Vaig fer un corpus de més d’un centenar d’obres, que en molts casos no vaig poder localitzar, sobretot perquè moltes no s’havien editat mai i s’havien representat només una o dues vegades. Aquestes obres serveixen per fer la fotografia d’un estat de coses, d’una època molt moguda en què es produeixen la introducció d’Ibsen a Catalunya, el moment àlgid del Modernisme, moltes tensions greus dins l’estructura de l’Estat espanyol (unes tensions que van ser provocades per la caiguda de l’imperi colonial, per les primeres dificultats serioses del règim caciquista, pel terrorisme anarquista i la Setmana Tràgica…). Totes aquestes qüestions són presents al teatre, i tots els dramaturgs -sigui quina sigui la seva ideologia- intenten opinar, influir i fer política.

“EN  POESIA,  ETS  TU  DESPULLAT  CONTRA EL PAPER”

Marcel Riera és un apassionat de l’escriptura, i la lectura. Durant gairebé les dues hores que vam estar parlant, em va recitar una pila de noms d’escriptors, que jo –ignorant!- no havia sentit a dir mai. És apassionat, i erudit, i un home peculiar, d’aquells que val la pena conèixer i que no passen mai desapercebuts.

Treballa al Parlament de Catalunya, no vaig entendre ben bé què hi fa, però quelcom important, segur. Em va dir que al lloc que ocupa hi havia arribat després d’una excedència per dedicar-se a la política. Ha estat quatre anys alcaldable per CIU a l’Ajuntament de Badalona. És independentista, lliberal conservador.

En la vessant literària, tradueix, fa col·laboracions editorials amb el Cercle de Viena i escriu poesia, tasca amb la qual ha guanyat el Premi de Poesia Joan Alcover 2015, amb el poemari Occident , editat per El Gall a la col·lecció de poesia en llengua catalana, Trucs i Baldufes.

Marcel Rieera (3)

 – Pel que es dedueix de la seva biografia, té una intensa trajectòria professional no necessàriament vinculada a la literatura. Com comença a escriure? M’hi vaig posar tard, eh! però així vaig estalviar a la humanitat la mala escriptura de l’adolescència. Efectivament, jo treballo al Parlament de Catalunya, però durant uns anys em vaig dedicar a la política. Quan la vaig deixar, vaig sentir que la poesia tornava a mi després de molts anys. Un dia, conduint, em vaig haver d’aturar, marejat, i com si fos una nàusea vaig sentir una necessitat molt forta de començar a escriure. Necessitava treure de dins allò que feia massa temps que no sortia. Aleshores vaig agafar un bolígraf i un tros de paper i em vaig posar a escriure.

(més…)